HOTEL BLUES. LUZ DE GAS. 20/04/2012. NOMÉS ÉS ROCK & ROLL. SMOKING STONES.

S’aixeca puntual el teló de la sala Luz de Gas,  un públic expectant amb el cd “50 años de satisfacción” a la mà reb amb entusiasme el missatge que esperava: Amb tots vosaltres els Smoking Stones!!!

Les primeres notes de “Honky Tonk Women” comencen a sonar, entre els aplaudiments dels assistents, i la banda al complet (Micky Izquierdo a la bateria, Santi Prat Ursul al baix, Freddy Wort al piano, orgue i cors, Luis Arcos a la guitarra, Jean-Paul Dupeyron a la guitarra, pedal-steel, veu i cors i Sergio Ortiz a la veu) apareix damunt l’escenari per a donar-ho tot en el preludi del que serà una gran nit...

D’aquesta manera va inaugurar-se la gira dels Smoking Stones a Barcelona, una gira que celebra la presentació del disc “50 años de satisfacción”que la millor banda tribut als Rolling Stones a Espanya creada al 1995 per encàrrec del periodista Jordi Tardà i liderada pel carismàtic Sergio Ortiz (l’autèntic esperit de Sir Mick Jagger), ha realitzat per celebrar el 50è aniversari dels Rolling Stones. Un disc en el que han pogut comptar amb col·laboradors de luxe, Gerard Quintana, Mònica Green, Dani Nel.lo, Big Dani Pérez, Aurelio Morata, Gabi Alegret (Los Salvajes), Leiva (Pereza), Ariel Rot, Carlos Tarque (M Clan), Johnny Burning, Carlos Segarra o Coque Malla.

Després d’un parell de temes, les primeres cançons amb convidats no van fer-se esperar gaire,  Agustí Buriel pujava a l’escenari per interpretar “Tan lejos estás” (“Time is on my side”). Amb el gran carisma que els caracteritza, Agustí i Sergio formaren un duet brillant i molt rocker.

El productor del disc Aurelio Morata va acompanyar la banda a la guitarra amb el tema “Flores muertas (Dead Flowers”)” i pràcticament a continuació vam gaudir de la veu i el gran estil de Gerard Quintana amb “I’m free”. Perfectament integrats i passant-s’ho d’allò més bé els dos amics ens regalaren un dels moments màgics de la nit.

Durant tot el concert, els Smoking Stones van oferir-nos el millor rock&roll, se’ls veia còmodes, contents, molt animats i feien partícip al públic en tot moment encomanant-li el seu bon rotllo.

Luz de Gas va ésser l’escenari perfecte per un show d’aquestes característiques, va oferir un bon ambient, espai, bona sonoritat i bones begudes, l’única cosa que alguns vam trobar a faltar fou una mica de menta per a poder gaudir del rock acompanyats d’uns mojitos.

Entre els diferents temes interpretats durant la nit, hem de destacar ”Faraway eyes”, “Follastars” o “Memory motel”, tema que el mateix Sergio Ortiz va confessar sentir-se encantat de poder interpretar davant el seu públic. Amb la imponent presència i la potent veu de Mònica Green van fer sonar la conegudíssima “Jumpin’ Jack Flash”.

Si Gerard Quintana va ser un dels moments màgics de la nit, l’altre “momentazo” van protagonitzar-lo els instruments de vent. En primer lloc de la mà de Dani Nel.lo amb el tema “Melody” on, a més de tocar el saxo, va sorprendre’ns a més amb una gran veu quan va començar a cantar. Després va ser el torn de Big Dani Pérez mostrant-nos la seva faceta més rockera amb “Brown Sugar”.

Els bisos, molt esperats per tots els assistents, van incloure l’única cançó pròpia del disc “¿Quién no quiere ser un Stone?” en la que tots els col·laboradors canten junts en el disc i tots els convidats de la nit varen sortir a l’escenari per interpretar-la. En aquest tema vam poder gaudir del duet de saxos entre els dos Dani acompanyant  les veus de Quintana, Green i Sergio Ortiz.

Finalment, l’últim tema “Satisfaction” va comptar, a més dels anteriors protagonistes, amb la presència especial de Chiqui Martí, la protagonista de la portada del disc. La ballarina va integrar-se perfectament, a ritme de rock, amb tots els grans músics que hi havia a l’escenari regalant-nos  un final de festa apoteòsic amb el rock més pur com a protagonista.

Perquè malgrat que “tan solo es rock&roll” el concert de divendres va deixar tothom encantat i amb més ganes de festa.  Per sort, la gira s’allargarà fins al juliol i tothom qui ho vulgui pot veure’ls  a Alcañiz, València,Madrid, Osca, Saragossa, Bilbao, Pamplona, Terrassa, Lleida o Sant Feliu de Guíxols.

Let’s rock!!!!!


Laura Novensà.

HOTEL BLUES. PALAU DE LA MUSICA CATALANA. 26/02/2012. EL VIRTUOSISME A LA GUITARRA NOMÉS TÉ UN NOM: JOE BONAMASSA

Diumenge 26 de febrer, vuit del vespre, el Palau de la Música Catalana rep l’arribada d’un públic de totes les edats que poc a poc van ocupant la seva cadira de platea o de les llotges i no deixa ni un sol seient buit.

Enmig del rebombori del públic expectant pel que promet ésser un gran concert , “2 minutes to midnight” d’Iron Maiden sona a gran volum i acompanya els timbres que anuncien l’inici de l’espectacle.

Al final de la balada, sonen els primers acords de “Slow Train”, Joe Bonamassa ja ha agafat la primera guitarra de la nit i ens introdueix amb aquest tema al que seran més de dues hores de concert. Un concert que emociona al públic amb cada nou tema i que amb el cover de Gary Moore “Midnight Blues” aconsegueix aixecar els assistents de les seves butaques i integrar-se plenament en la balada.

En escoltar aquests temes, o d’altres tan emotius com “Steal Your Heart Away”, “Happier Times” o “Lonesome Road Blues”, Bonamassa demostra que és un virtuós de la guitarra, i amb cada nou acord fa patent la seva experiència dalt de l’escenari. Una experiència que va començar als quatre anys i que va portar-lo a fer de teloner de B.B King només amb 12.

La particular forma d’entendre la música de Bonamassa es troba a mig camí entre Led Zeppelin i B.B. King, representa una entrada d’aire fresc per a tots els que estimem la bona música “guitarrera”.

Amb un punt d’exhibicionista, sense treure’s les ulleres de sol en cap moment i tocant sempre damunt una catifa, lluny de tancar-se en un sol estil, va oferir-nos una mescla de blues potent i hard-rock acompanyats d’una gran carisma que va arrancar els aplaudiments del públic a la meitat de moltes cançons.

Després de tocar pràcticament una hora, l’artista va dirigir-se al públic per presentar el seu treball i comunicar que “The Ballad of John Henry” és el tema de la seva carrera que més prop a estat de convertir-se en un gran hit. Tot seguit va fer broma sobre Barcelona, tot comentant com li agradava Gaudí i les catedrals, però sobretot, el que més l’havia impressionat de tota la ciutat era “El Corte Inglés”, un edifici blanc i enorme on podies comprar-te des d’unes calcetes fins a un gos.

Amb “Blues Deluxe” va interpretar un llarguíssim solo de guitarra clàssica, potser una mica excessiu per un sector del públic, que va tornar a aconseguir aixecar els assistents de les seves cadires i rebre crits emocionats de “olé” i “monstruo”. Un altre gran moment a destacar va ser, sens dubte, el duel amb doble guitarra amb el bateria Jason Bonham, l’altre gran protagonista de la nit, qui també va aconseguir brillar amb llum pròpia amb cada un dels temes que van sonar diumenge al vespre.

Una de les pegues de l’espectacle fou que l’equip de so no ajudés a transmetre tota la bona música amb la mateixa qualitat. En les balades suaus podien apreciar-se bé totes les notes, però els sons greus i els de més pur estil hard-rock quedaven una mica distorsionats, especialment des de les llotges superiors del Palau.

En els bisos del concert va oferir-nos dos covers, “Bird on the Wire” de Leonard Cohen i “Just Got Paid” dels ZZ Top, que, i tot i no tenir la màgia de l’original, va aconseguir fer alçar-se a tot el públic de les cadires per vibrar juntament amb les cordes de la Gibson Explorer al més pur estil rocker.

Podem dir que l’últim disc de Bonamassa, “Dust Bowl” ens mostra les inquietuds d’un artista exigent i explosiu amb un bagatge intens dalt dels escenaris. Bonamassa aconsegueix que la seva impressionant col·lecció de guitarres parli per ell, per això ens ofereix en cada tema aquella que millor transmet la seva música. I acompanyant les guitarres, trobem la seva veu greu i el seu potent llenguatge de gestos amb el que aconsegueix transmetre tot allò que vol amb només un cop de cap, una qualitat amb la que molts altres músics només poden somniar.

Laura Novensà

HOTEL BLUES. ¿FINAL A LA FORÇA?

Durant les darreres setmanes, i sobre tot, els darrers dies, està representant un gran esforç descobrir al Director rient pels passadissos de l’Hotel. Fins i tot, diuen les males llengües, que ha tornat a prendre la seva medicació. Du la preocupació dibuixada a la cara. Passa llargues estones davant la llar de foc tot acaronant el llom d’Igor. Ha suspès unes vacances que tenia programades a Miranda de Ebro. Ha anul·lat uns bitllets que tenia reservats per anar a visitar un amic a la presó a València. Però res de tot això sembla que sigui la causa del seu baix to.

El darrer diumenge al començar el programa, el Director es va dirigir a l’audiència i va explicar el que li preocupa de veritat darrerament. I la explicació és ben senzilla, i de complir-se els pitjors auguris, l’explicació, apart de senzilla podria ser trista, molt trista.

Ràdio Ciutat de Badalona, Badalona Televisió i la revista Bétulo, estan amenaçades de tancament pel govern de la ciutat de Badalona. Tot està en mans dels representants dels treballadors de Badalona Comunicació d’una banda, i dels polítics de l’altre. Prop de 80 llocs de treball estan en risc. I un número incalculable de persones de Badalona, Barcelona, Catalunya, i la resta del món, veuen perillar la seva eina d’informació, d’oci, o de participació, depenent de l’ús que en facin de la ràdio, la televisió o la revista esmentades.

Lògicament, Hotel Blues també desapareixeria amb aquest tancament, però els qui treballen per construir aquest show radiofònic estan disposats a fer mans i mànigues per si arriba aquest moment, traslladar-se a alguna ràdio que els vulgui donar cabuda. Però el Director no ho pot negar. Està amoïnat. Son dotze temporades, primer sota el nom de “El Blues de la Talaia” i després ja sota el nom actual d’“Hotel Blues”. Son moltes emocions, tensions, rialles i moments de radio en majúscules. Moments que viuen actualment un punt àlgid i dolç, i moments aquests actuals, en els que ningú en te cap gana de posar-hi punt i final.

Des de que ha arrencat l’any, han desfilat per l’Hotel artistes de la talla de The Answer, Ana Popovic, The Black Keys, Jenny Lewis, Bettye LaVette, Tracy Nelson, Trampled Under Foot, Wynton Marsalis, Eric Clapton, Tommy Castro, Big Pete, Janiva Magness, Terry Hank, Duke Robillard, Seasick Steve, Velvet Revolver, The Black Crowes, Jimmy Page, Rival Sons, Eric Gales, The Rolling Stones, Jimi Hendrix, Etta James, Vintage Trouble, Koko Taylor, Imperial Crowns, The Kenny Wayne Shepherd Band, The Robert Cray Band, Chris Duarte Group, North Mississippi Allstars, Buddy Guy, Junior Wells, Elmore James, ZZ Top, Screamin’ Jay Hawkins, Beth Hart, Joe Bonamassa, Imelda May o Big Mama Thornton.

I els Germans Subirana ens han descobert un univers nou. I aquest univers està habitat per tots nosaltres, i per personatges com el Padre Aaron Guzman, El Lobo que ve películas, o Elvira Darks.

Tenim l’esperança de que tot es pugui arreglar i l’Hotel segueixi allà on és per molt de temps, però hem de ser realistes, i vist com estan anant les coses en aquest país, ens podem esperar qualsevol cosa, fins i tot, que Igor sigui el nou alcalde de Badalona. Home, matèria gris no n'aportaria gaire, però més que amb l’actual si que n'hi hauria, no?

Aquí us deixem els podcast dels tres darrers programes.

Hotel Blues 15/01/2012 by Oscar Eme Eme

HOTEL BLUES. 11/12/2011 i 18/12/2011. 13è i 14è PROGRAMA. SWEET HOME MIRANDA DE EBRO I AMAZING GRACE FOR CHRISTMAS. CLOENDA D'ANY A L'HOTEL BLUES.

El Director vol començar l’any posant una miqueta d’ordre a l’Hotel, que aquests darrers dies a estat tancat al públic i habitat únicament pels membres de l’staff tècnic del programa. El Director, Dragone, el Becari, Montse Cuberes i Igor han estat celebrant a la seva manera les festes i xerrant, xerrant molt, sobre l’incert futur de Ràdio Ciutat de Badalona. Els Subirana van desaparèixer instants després d’acabar el darrer programa i encara no han donat senyals de vida. Catalans, prengueu precaucions, poden estar amagats darrera de qualsevol cortina.
En aquesta operació de reordenació, el primer és el primer. Els dos darrers programes de l’any 2011 encara no havien estat comentats en aquest blog.
El passat 11 de desembre, tot estava preparat al hall de l’Hotel amb més ritme de les ones, per rebre una vegada més als germans més inadequats de Gratallops, els Germans Subirana, que, evidentment, no varen fer acte de presència a l’inici d’aquest. El programa va arrencar amb un sentit homenatge a la figura del desaparegut Hubert Sumlin, que amb un deliciós “You Can’t Change me” va encendre el foc del blues aquella nit. Eric Clapton, Tom Waits, Cyndi Lauper, Buddy Guy i Tommy Castro, varen anar mantenint la flama encesa i la varen alimentar fins fer adquirir al Hall de l’Hotel aquell ambient que només s’aconsegueix les nits de diumenge a l’Hotel Blues. Entre tema i tema, es van anar sabent més coses sobre l’estat físic i la ubicació dels Germans Subirana. Una trucada de l’Amadeu amb la veu de la angoixa personificada, va posar en alerta la resta de l’equip i com no, a l’audiència. La trucada demanant auxili es feia des de Miranda de Ebro, pràcticament la segona casa dels de Gratallops. El degoteig de notícies dibuixava un panorama inquietant, grotesc, esfereïdor...
Pel que semblava, la Guardia Civil havia detingut al Cirili Subirana per dur a terme unes pràctiques estranyes rera les cortines d’un geriàtric de la localitat. “Res que no faci a casa” va declarar posteriorment l’implicat.
Després d’unes tenses negociacions, la direcció de tresoreria de l’Hotel va decidir pagar la fiança imposada per les autoritats per deixar en llibertat a l’acusat.
L’ambient al Hall de l’Hotel va quedar enrarit i Dragone i el Director varen decidir d’aplicar el millor perfum per dissipar l’olor d’ovella. Otis Redding, Ben Harper, Sam Cooke, Lucky Peterson, J.J. Grey, The Derek Trucks Band, Big Dani Perez R&B Band, Leslie West i Danko Jones, varen ser les essències escollides per a aconseguir el perfum perfecte, “l’eau du soul-blues-rock”.
I a la setmana següent, el 18 de desembre, les aigües van tornar a la seva llera.
Amb l’única baixa al hall de l’Hotel del Becari, vàrem poder assistir al famós mundialment “Especial de Nadal d’Hotel Blues”. I no, al dir “especial de Nadal” no volem fer referència a Cirili Subirana disfressat de Rudolph, el ren del nas vermell. Estem parlant del darrer programa abans de Nadal, on cada any es poden escoltar als artistes habituals de l’hotel amb més ritme de les ones, interpretant nadales i cançons al•legòriques a l’època nadalenca.
I una vegada més, per segon any, els Subirana s’hi van afegir, aportant el seu punt de vista sobre el significat d’aquestes dates, basant-se en el seu ja famós mètode d’observació, selecció i posada en coneixement del públic. I, si s’escau, fins i tot debat sobre l’exposat.
I una vegada més, la conjunció entre la vessant musical i la vessant d’investigació, va tornar a deixar un programa per al record. Els Germans Subirana varen posar sobre la taula un mètode per no caure en la depressió que en alguns casos provoquen aquestes dates, encara que, a jutjar per les conclusions extretes pels de Gratallops i Dragone, no sabem si aquest mètode va ser entès del tot. També es varen atrevir els tarragonins amb la vessant musical, aportant una versió de l’Amazing Grace que passarà, si o si, a la posteritat. Sa majestat, el Rei, el gendre de l’Urdangarin, va tornar a desitjar a l’audiència unes bones festes, va tornar la “oveja naranja”, Leonardo Dantés també va fer com el Rei, però cantant, o...bé si, cantant..., un inquietant grup musico-vocal ens va comunicar que Jesús és amic seu, ...i nostre, ...i de tots. Vàrem veure com desitgen les bones festes a la ràdio argentina, vam recuperar a Marisa Naranjo i la vam col•locar al lloc que mereix històricament, i també amb Marisol, Pepa Flores, tot veient la influència a nivell internacional, que va tenir en el seu moment, la seva interpretació del que son els Nadals. I cap al final vàrem rebre la felicitació de Nadal de Chewaka, i la d’uns parents seus d’origen ucrainià, que ja s’havien fet famosos a l’Hotel per la seva versió del “Highway to Hell” dels AC/DC (Jailo Prejai).
En la vessant musical, una vegada més, com ja havíem comentat, una selecció dels més grans del blues i el rock fent nadales. En aquesta ocasió, qui va pujar a l’escenari del hall de l’Hotel varen ser The Brian Setzer Orchestra (uns habituals d’aquests especials), Ramones, AC/DC, Bob Dylan, Lil’ Ed & The Blues Imperials, Little Charlie & The Nightcats, B.B. King, John Lee Hooker i Lynyrd Skynyrd.

A continuació us deixem els dos podcast dels esmentats programes.
Que ho gaudiu.

LA NIT DELS INNOCENTS: SOLIDARITAT A RITME DE BLUES

Si el dia del innocents es caracteritza per ser un dia diferent i divertit, la nit del 28 de desembre a Barcelona no podia acabar de millor manera, la Sala Apolo 2 va ser l’escenari d’una gran festa a la solidaritat.
La Nit dels Innocents va celebrar la seva sisena edició. I, com l’any passat, tenia per objectiu recollir joguines, llibres i contes per a les nenes i els nens allotjats a La Casa dels Xuklis, una residència creada a partir d’una iniciativa de AFANOC (l’Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya).
La Casa dels Xuklis és una residència d’Horta on els nens afectats de càncer que viuen fora de Barcelona poden allotjar-s’hi mentre reben el tractament. En aquest espai, els infants, juntament amb les seves famílies, poden sentir-se acollits, compresos i pràcticament “com a casa”. En un entorn tranquil, situat a prop de l’hospital on reben l’atenció mèdica i pensat per atendre a la gran diversitat de nenes i nens de diferents edats (entre 0 mesos i 18 anys) i les seves famílies, tan culturalment com socialment.
La Casa dels Xuklis atén l’estada, les necessitats i els serveis de les nenes, nens i les seves famílies de manera totalment gratuïta, per tant, per poder dur a terme els seus objectius necessita la participació de les institucions públiques, de les empreses privades i de tots nosaltres.
És per aquest motiu que el programa Bad Music de la televisió de l’Hospitalet organitza aquesta gran iniciativa, en la que, enlloc de comprar entrada, els assistents han d’aportar alguna joguina o, com a novetat en l’edició d’enguany, algun llibre o conte infantil. Un gran grup de bandes representatives de Barcelona es reuneixen i actuen voluntàriament i sense cobrar per a fer possible aquesta gran festa i fer-nos gaudir del blues i el rock més solidaris.
En l’edició d’aquest any hem pogut comptar, per ordre d’aparició, amb: Txus Blues & Jose Bluefingers, No More Dramas, A Contra Blues, Very Pomelo, Big Mama & The Crazy Blues, Big Mama & The Blues Messengers i la SBB Blues Band.
Totes elles varen estar espectaculars dalt de l’escenari d’un Apolo 2 ple de gom a gom amb un públic de totes les edats que ballava i gaudia amb cada nou tema.
Les bandes van oferir-nos bàsicament un gran repertori de blues, amb algun tema de rock, barrejats amb unes versions molt particulars de clàssics infantils entre els que cal destacar “The Flinstones” en format blues, magistralment interpretada per The Blues Messengers o “Dartacan y los mosqueperros” o “La abeja Maya” de la mà de la SBB Blues Band que van fer les delícies de petits i grans. De fet, m’atreviria a dir que els grans encara ballaven i saltaven més que els petits per la sala Apolo 2 recordant la seva infància amb les històries de l’entranyable abella.
De la impressionant nit de dimecres, cal destacar la presentació en exclusiva d’un dels temes del nou disc de Big Mama Montse & The Crazy Blues amb Víctor Puertas als teclats. El tema es titula “Blues all over” i va obrir-nos boca pel nou disc que començarà a gravar-se a meitat de gener i de ben segur que serà tot un èxit.
Després d’aquest gran blues va arribar el que podríem qualificar com el “momentazo” de la nit, The Blues Messengers van retrobar-se dalt de l’escenari després de 20 anys sense tocar tots junts. Amb Big Mama varen interpretar diferents temes molt coneguts, alguns de ben moguts com “Woke up this morning” i d’altres més suaus i màgics com “Gee Baby” un dels temes amb els que Big Mama va recordar-nos els inicis del grup i va explicar-nos que, fins i tot, van fer-lo servir per a gravar la seva primera maqueta.
Després de deixar a tots els assistents amb la boca oberta, Big Mama va deixar pas a The Blues Messengers perquè ens demostressin com la humanitat ha estimat el blues des de l’Edat de Pedra amb la seva personal versió de “The Flinstones” o com els coneixem aquí, “Els Picapedra”.
El punt i final a la nit màgica va donar-lo l’estrena mundial de la banda de La Societat de Blues de Barcelona: SBB Blues Band formada per Reginald Vilardell, Joan Ventosa (Bad Music Blues), David Sánchez, Miriam Aparicio, Lluís Souto i Alberto Noel Calvillo (A Contra Blues). Van ser la banda que més temes infantils va interpretar, provinents tant de sèries clàssiques infantils (“La abeja Maya” o “Dartacan y los mosqueperros”) com de cançons extretes del cançoner infantil popular (“El gripau blau”), intercalant, això sí, algun magnífic blues.
Podem afirmar que els pròposits de La Nit dels Innocents van acomplir-se amb escreix; bona música: la gran qualitat dels músics i dels temes interpretats va ser immillorable. Festa: tots els assistents van passar-s’ho molt bé, van gaudir dels grans artistes i, durant unes hores, van poder fer un petit retrocés cap a la infància. Solidaritat: la muntanya de joguines, llibres i contes que omplia l’entrada era impressionant. L’any passat van recollir-se unes 500 joguines, esperem que la xifra s’hagi superat amb l’edició d’enguany i que els més de 1300 nens i nenes que cada any visiten la Casa dels Xuklis per rebre tractament contra el càncer puguin ser una mica feliços mentre juguen o miren contes i s’oblidin una estona de la greu malaltia que pateixen i els obliga a estar lluny de casa seva, de la seva família i dels seus amics. Perquè malgrat tot només són nens i tenen tot el dret en somniar cada nit en un país multicolor.

Laura Novensà

BIG DANI PÉREZ. LUZ DE GAS. BARCELONA 16/12/2011. ÈXIT EN FORMAT DE CANVI INTEL.LIGENT.

La sala Luz de Gas de Barcelona va tenir el privilegi, el passat divendres 16 de desembre al vespre, de ser l’escenari de la presentació del disc Smart Change, el segon àlbum en solitari del gran saxofonista barceloní Big Dani Pérez.
Tots els assistents a Luz de Gas vam gaudir d’un espectacle d’una qualitat musical immillorable, fresc i molt treballat, amb moltíssimes sorpreses i on no hi van faltar molts dels col•laboradors del disc.
El públic va entregar-se totalment des de la primera nota, tothom estava molt concentrat i immers en els temes, alhora que acompanyava i animava als músics amb aplaudiments espontanis, movent el cos al ritme de la música i repicant els dits.
Només començar el concert, l’escenari va ser ocupat per 6 grans músics: Marc Ruiz (bateria), Carlos Pérez (contrabaix), Marc Ferrer (piano), Pau Ruiz (guitarra), Victor Puertas (hammond) i Big Dani Pérez (saxo tenor). Junts van interpretar temes del nou disc com “Crossin’ the city”, “Adagio in gm” o “Smart luxury”, tema que Dani va escriure inspirant-se en un anunci de rellotges de luxe del que ell n’és la imatge.
Els primers convidats de la nit no van fer-se esperar massa, el cantant Agustí Burriel va aparèixer a escena per a interpretar temes del primer i del segon disc de Big Dani. Fent gala de la simpatia i el gran carisma que el caracteritzen va interpretar “Last nite” i la magnífica adaptació del tema “Fever”, tots dos de l’àlbum Honkin’ Fever, el primer disc de Big Dani Pérez. Del segon disc, va regalar-nos “Melow me” i una gran cançó dedicada al propietari del famós club de jazz de Rambla Catalunya on tantes i tantes vegades hem pogut gaudir de les seves actuacions “Bel-luna”. D’ambdós temes Agustí n’és el coautor, juntament amb Dani Pérez.
El següent convidat en sortir a escena fou un dels millors contrabaixistes del panorama actual, Ivan Kovacevic. Sorprenent i inimitable com sempre, agafant el contrabaix amb fermesa però alhora amb tendresa, talment com si es tractés de la seva parella de ball, va pujar a l’escenari per a compartir uns quants temes amb la banda, “Back in Barcelona” que Big Dani va escriure per celebrar com se sent de feliç quan torna a Barcelona després d’anar-se’n de gira o “Solitude” un altre tema del Dani composat en una nit de soledat i insomni.
Però el plat fort amb Ivan a l’escenari va arribar amb el tema “Bye bye baby”, del qual Kovacevic és el responsable dels arranjaments i amb el que Agustí Burriel va tornar a aparèixer en escena per a cantar-lo. En aquest tema també vam poder gaudir de la presència de Cesc Miró (trompeta), Ignasi Poch (saxo alt) i Pere Miró (saxo baríton). Amb els instruments de vent, la sala Luz de Gas va adquirir una atmosfera especial, un ambient màgic que es respirava des de tots els racons de la sala i que va aconseguir que ningú no pogués parar de moure’s al ritme de la música.
L’apoteòsic final de l’espectacle va arribar de mans del famós pianista Lluís Coloma, quan les seves mans van començar a acariciar el piano, aquest va cobrar vida i van aparèixer melodies inimaginables. “A change is gonna come” van donar el punt i final a una nit increïble que no va deixar indiferent a ningú i en la que cap dels assistents va quedar decebut amb aquest nou disc de Big Dani Pérez.
Podem dir que Smart Change representa un canvi en comparació amb el primer disc, és un disc més madur, amb temes més profunds que deixen entreveure els sentiments del compositor. Però alhora, és un complement perfecte al primer disc, ens mostra una clara evolució en la música de Big Dani que no para de créixer ni de sorprendre’ns en cada nou concert i en cada nou tema que composa. A més, al disc també hi trobareu una magnífica versió del tema “Back to black” d’Amy Winehouse interpretada per una de les millors veus femenines de Barcelona, Myriam Swanson.
Segur que Smart Change tindrà molt d’èxit perquè és un disc que enganxa, escoltar les primeres notes de qualsevol dels temes et manté enganxat a la resta del disc amb el desig que la música no s’acabi mai. Exactament la mateixa sensació que va deixar-nos el final del concert a Luz de Gas.
Quan va acabar-se el bolo, a mi personalment, va envair-me la tristesa durant uns minuts, no em podia creure que dues hores haguessin passat tan ràpid ni que els músics ja abandonessin l’escenari aquella nit. Tenia certa recança per abandonar la cadira en la que vaig estar gaudint del concert. Semblava que el públic que m’envoltava tenia la mateixa sensació que jo, ja que poc a poc els assistents s’aixecaven de les cadires però contínuament es giraven i miraven cap a l’escenari amb la mateixa esperança que jo, l’esperança que potser algun nou tema sonés i l’espectacle continués.
El virtuosisme de tots els músics que van ocupar l’escenari la nit de divendres va aconseguir que els assistents ens oblidéssim de la resta del món i ens transportéssim al particular món de Big Dani, un món format per una característica fusió d’estils i on l’única cosa que importa és que les notes no deixin mai de sonar.

Laura Novensà

HOTEL BLUES. 4/12/2011. 12è PROGRAMA. LLUÍS COLOMA "ROCKIN' MY BLUES IN CHICAGO", HOUSE BOOGIE PARTY i VIII BLUES & BOOGIE REUNION.

El diumenge passat l’Hotel va rebre la visita d’un dels seus convidats il•lustres. El mag de les 88 tecles Lluís Coloma. El gran pianista vallesà va acomodar-se de nou al hall de l’hotel amb l’agenda plena d’esdeveniments per explicar.
D’entrada ens va venir a presentar el seu darrer llarga durada, “Rockin’ My Blues in Chicago”, un disc de piano blues exquisit que el músic a enregistrat a la ciutat del vent, amb l’inestimable ajuda i producció del seu bon amic i mestre del piano blues de Chicago, H. Charles Goering ( Barrelhouse Chuck).
El treball és un homenatge als grans mestres del piano blues de Chicago que en Coloma admira. Little Brother Montgomery, Leroy Carr, Otis Spann, Big Maceo, o Med Lux Lewis entre d’altres son invocats pel sempre respectuós i apassionat Lluís Coloma. Un treball impecable i que transporta a l’oient molt lluny en el temps, sense però, perdre la frescor i la netedat auditiva de la època en que vivim.
El mestre ens va presentar també una proposta que ja està duent a terme per a presentar aquest àlbum. Es tracta de las House Boogie Parties.
Es tracta de recuperar d’alguna manera les Rent Parties, festes que es realitzaven en cases particulars cap a la dècades dels 30/40 als EEUU, on els pianistes de blues i woogie tocaven davant d’uns quants amics, que amb una petita contribució ajudaven a pagar el lloguer de la casa. Només es necessari l’espai, un piano, i entre 10 i 20 amics.
A la plana de facebook de les Hose Boogie Party s’hi poden fer les inscripcions i en poc temps l’equip del Lluís contacta amb els interessats i... a gaudir del blues i el woogie de ben a prop!
El tercer tema que va presentar-nos en Lluís Coloma va ser la VIII Edició de la Blues & Boogie Reunion, que es durà a terme com ja és tradicional, els propers 5 i 6 de gener de 2012 a la Nova Jazz Cava de Terrassa.
En aquesta ocasió, compartiran escenari, en una proposta original i espectacular com poques, els pianos de Barrelhouse Chuck, Frank Muschalle i el mateix Lluís Coloma, amb el suport de Manolo Germán al contrabaix i Marc Ruiz a la bateria.
Dragone i el Director varen passar una bona estona així, xerrant amb el Lluís Coloma i prenent bona nota de tota la informació que va portar i de la musica que va sortir del seu disc i de la dels partcipants en aquesta nova edició de la Blues & Boogie Reunion, Barelhouse Chuck i Frank Muschale.
Però la nit va venir carregada amb molta més música, que va córrer a càrrec d’artistes com The Right Ons, que han meravellat a l’staff de l’hotel amb el seu nou disc “Get Out”, Rory Gallagher, del qui s’acaba de llençar al mercat un nou àlbum pòstum “Notes From San Francisco”, Danko Jones per recordar que estarà en concert a Barcelona el dimecres 14 de desembre a la Sala Apolo, Moreland & Arbuckle que continuen presentant el seu nou àlbum “Just a Dream”, Southside Johnny que complia anys, i els seus Asbury Jukes, facturant un espectacular “Woke up this morning” del seu excel•lent “Pills & Ammo”, Trampled Under Foot amb una nova entrega del seu flamant “Wrong side of the blues”, Down Home imposant el seu ritme endimoniat per anunciar el seu concert del 8 de desembre a la 2 de la Sala Apolo, o John Mayall, per celebrar el seu aniversari, acompanyat dels seus incombustibles Bluesbreakers, que varen acomiadar el programa amb “Palace of The King".

Per a més informació:

www.bluesboogiespain.com

www.lluiscoloma.com